Si voleu consultar la conjugació d’un verb, cal clicar sobre conjugació, que es troba just sota l’encapçalament de l’article del verb, entrat en la forma de l’infinitiu.

Els mots que constitueixen l’encapçalament de cada article —l’entrada— són escrits en negreta rodona.
Els homògrafs, o mots de grafia igual que, per raons etimològiques o gramaticals, hom considera paraules diferents, constitueixen articles independents, distingits per mitjà de números volats. Exemple:

Totes les entrades que coincideixen amb les del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans van precedides del senyal . La presència d’aquesta marca no implica que l’entrada tingui exactament el mateix abast semàntic en ambdós diccionaris.

Tant en els derivats com en els compostos, si tenien ja existència en llatí o en grec, s’explica aquesta etimologia, tot i que el mot es pugui considerar també format normalment en català i com a tal pugui ser tingut per derivat normal d’un mot bàsic.

En l’etimologia dels mots llatins es marca la quantitat de les vocals: llargues (ā, ē, ī, ō, ū) i breus (ă, ě, ĭ, ŏ, ŭ) normalment només quan afecta llur qualitat o timbre en català.

Pel que fa a altres llengües d’alfabet no llatí, s’utilitza una transliteració, no pas una transcripció fonètica. Vegeu l’annex Equivalències i diacrítics de caràcters no llatins al final d’aquest document.

La categoria gramatical és indicada per una abreviatura (o unes abreviatures) en lletra cursiva (ex.: m, f, adj, v tr). En els articles de més d’una accepció, si la categoria gramatical va davant del número d’accepció, aquesta indicació gramatical afecta tot l’article; si va darrere, només afecta aquella accepció en concret. Exemples:

Determinades formes de la llengua van acompanyades d’abreviatures, en cursiva, que indiquen:
- la intenció amb què són usades (desp, despectivament; iròn, irònicament; i pej, pejoratiu);
- l’àmbit en què es fan servir (col·loq, col·loquial; pop, popular; i vulg, vulgar); - si se separen de l’ús propi i recte definit en el Diccionari (impr, impròpiament; fig, figurat; p ext, per extensió, etc.), - o si, finalment, es tracta de mots o expressions d’ús actual i general o bé són formes poc habituals, que han caigut en desús (arc, arcaic; ant, antic; i obs, obsolet).

L’ús de números per a separar les accepcions i les subaccepcions, com també les diferents entrades homògrafes, permet de remetre-hi des d’altres entrades o accepcions de manera clara i exacta. En la remissió a accepcions, la negreta del número s’ha substituït per la rodona. Exemples:

El Diccionari relaciona els mots que tenen el mateix so però una grafia diferent, és a dir, els homòfons, a fi d’ajudar en la diferenciació de mots que podrien confondre’s per la pronúncia. Aquests homòfons s’han establert segons la pronúncia del català oriental central, ja que és justament el dialecte en què es produeix més sovint l’homofonia, a causa de la neutralització vocàlica.

Els homòfons són indicats al final de l’article precedits de l’abreviatura HOM. Exemple:

camell
[s. XIII; del ll. camelus i aquest del gr. kámelos, íd.]

1 m ZOOL Gènere de mamífers de l'ordre dels tilòpodes, de la família dels camèlids (Camelus sp), de dimensions grans, de cos robust, amb un gep dorsal o dos, de potes llargues i primes i de coll llarg, fort i flexible, que comprèn el camell comú (C. dromedarius) […]


camella1
f ZOOL Camell femella.

on s’indica que a l’accepció 2 correspon la forma del femení polonesa.

Quan en un article hi ha una accepció que té una forma femenina diferent de la que correspondria segons l’entrada, aquesta forma femenina és indicada explícitament en el lloc corresponent. Exemple:

Quan s’usa extrem, doncs, amb el significat de la subaccepció 1 2, té la forma femenina extrem, cosa que no s’esdevé en les altres accepcions.

Quan hi ha dues formes per al femení, una és indicada en negreta després del masculí, com és habitual, i l’altra apareix entre claudàtors i en cursiva (ex.: motor motriu [o motora]; meu meva [o meua]).

Per regla general, els substantius i els adjectius figuren al Diccionari en la forma singular. Tanmateix, els termes científics corresponents a categories taxonòmiques en botànica o en zoologia són consignats en plural (ex.: equinoderms, esquizofícies, pinàcies).

Pel que fa a les formes del plural dels mots que entren en singular, el Diccionari només les recull quan són irregulars, o quan n’hi ha més d’una, indicades entre claudàtors darrere l’entrada (ex.: mamà [pl -às], cafè [pl -ès], esquí [pl -ís], plató2 [pl -ós], xampú [pl -ús]; desig [pl -igs o -itjos]; agràs [pl -assos], excés [pl - essos], pastís [pl -issos], gos [pl gossos], embús [pl -ussos]).

En el cas dels adjectius aguts acabats en -s o en -ig, no es consigna el plural irregular quan pot ésser deduït de la forma femenina: escàs -assa (per tant escassos, escasses), rus russa, (per tant russos, russes); lleig lletja (per tant lleigs o lletjos, lletges).

Si no es diu el contrari, el plural dels sintagmes formats per dos substantius afecta només el primer dels elements (ex.: ciutats dormitori, camps escola, vagons llit, però caces bombarders).

Els mots invariables presenten la indicació inv: temps m inv, fons m inv, dilluns m inv. No la presenten, però, els invariables femenins acabats en -s, ni tampoc els masculins no aguts acabats en -s: càries f, urbs f, cactus m, bíceps m, tètanus m. Tampoc no la duen els mots compostos quan el segon element és un plural: antimíssils adj i m, portaavions m. Excepcionalment presenten aquesta mateixa indicació alguns mots regulars a fi d’evitar plurals analògics incorrectes: llapis m inv, pols f inv, dimecres m inv.

El Diccionari entra els verbs en la forma d’infinitiu. Per consultar la conjugació completa, cal clicar sobre conjugació, que es troba just sota l’encapçalament de l’article, i s’obrirà una finestra amb les formes de l’estàndard general.

Els verbs que es consideren models de conjugació estan marcats amb un asterisc (*): (ex.: anar v* intr).

Quant a les formes verbals dels verbs irregulars, inclosos els verbs regulars amb alteracions ortogràfiques en algunes formes, el Diccionari remet a un dels verbs que s’han considerat models de conjugació (ex.: infondre [? confondre] v) o bé indica amb un asterisc (*) que el mateix verb de l’entrada és un d’aquests models (ex.: anar v* intr).

Quan un verb, a més de conjugar-se com qualsevol dels verbs regulars o irregulars, té una irregularitat que fa que se’n separi, aquesta irregularitat és indicada després del model (ex.: atreure [? jeure; p p atret -a] v tr) o directament després de l’entrada, si es tracta d’un verb regular (ex.: acomplir [p p acomplert -a o acomplit -ida]).

El Diccionari conté un gran nombre de manlleus d’altres llengües —estrangerismes—, alguns dels quals, en el transcurs del temps, han estat adaptats completament a la grafia i a la morfologia catalanes, com espagueti, futbol i flaix. Altres, en canvi, són manlleus encara no adaptats, que es presenten en el Diccionari en la forma que tenen en la llengua d’origen, com apartheid, trekking i whisky, i apareixen indicats amb un asterisc (*).

Els manlleus, adaptats o no, van acompanyats en el Diccionari d’una abreviatura en cursiva que n’indica la llengua d’origen (angl, àr, cast, it, etc.), llevat que aquesta ja consti en l’etimologia.