■ clarinet

Etimologia: de l’it. clarinetto, íd. 1a font: 1803, DEst.
    música
  1. masculí Instrument de vent, de llengüeta simple, de perforació cilíndrica i de pavelló en forma de campana, construït generalment de fusta.
  2. masculí i femení Músic que toca el clarinet.
  3. masculí Joc de llengüeteria de l’orgue, de vuit peus, la sonoritat del qual imita la del clarinet de l’orquestra.
  4. clarinet d’amor Instrument de la família del clarinet, situat, per l’acuïtat, entre els ordinaris de l’orquestra i els contralts.