■ concret
| | concreta

Etimologia: del ll. concretus, -a, -um ‘espès, compacte’, participi de concrescĕre ‘créixer alhora per aglomeració’ 1a font: 1803, DEst.
  1. adjectiu Format per la unió de partícules en una massa més o menys sòlida (per oposició a fluid). Una substància concreta.
  2. adjectiu
    1. Que expressa alguna cosa de real (per oposició a abstracte). Un exemple concret.
    2. De la natura dels objectes o fets reals.
    3. per extensió Real, específic, particular. El sentit concret d’un mot. Anem al cas concret.
    4. nom concret gramàtica Substantiu que designa objectes perceptibles pels sentits: pedra, taula, etc.
    5. lògica Dit d’un terme que designa un subjecte real, i no una qualitat o una relació en si mateixa (oposat a abstracte).
    6. en concret En el cas pràctic.
  3. adjectiu Que es complau en la concretesa. És un orador molt concret.
  4. masculí alimentació, indústries alimentàries Producte aromàtic, sòlid o pastós, obtingut de plantes i de flors aromàtiques per l’acció dissolvent d’hidrocarburs i llur posterior evaporació.