■ piu2

Partició sil·làbica: piu
Etimologia: onomatopeia del crit dels ocells; com a petita peça d’encaix per a moure un ressort o fer de suport a un cos giratori és també der. de piular pel so agut pi que solen fer aquestes peces quan giravolten 1a font: s. XIV
    masculí
  1. Piulet.
  2. no dir ni piu No dir res.
  3. no sentir-se ni un piu No sentir-se res.



    4. Vegeu també:
    piu1