■ ronc2
| | ronca

Etimologia: del ll. raucus, -a, -um, íd., que hagué de donar *roc, alterat per influx de roncar, amb què s’evitava també la confusió homonímica amb roc1 ‘pedra’ 1a font: 1653, DTo.
    adjectiu
  1. Que té un so aspre.
  2. patologia Que pateix de ronquera.



    3. Vegeu també:
    ronc1