■ atenció

Partició sil·làbica: a_ten_ci_ó
Etimologia: del ll. attentio, -ōnis, íd. 1a font: 1575, DPou.
  1. femení
    1. Acció de fixar el pensament en alguna cosa, d’aplicar-hi l’enteniment. Posar atenció a la feina. Fer atenció als senyals, cridar l’atenció. Desviar l’atenció. Reclamar l’atenció.
    2. Disposició interior preparatòria per a una percepció determinada. Tothom esperava amb molta atenció.
    3. psicologia Capacitat d’enfocar diverses parts d’una experiència de manera que es facin més vives, més clares, més exactes, més conscients.
  2. interjecció Interjecció per a induir algú a prestar la seva atenció, per a advertir-lo d’anar amb compte. Nois, atenció! Atenció, no caiguis!
  3. femení Demostració de consideració, gentilesa, cortesia. Tingué l’atenció d’invitar-nos. Tenir atencions envers els forasters.
  4. a l’atenció de (algú) locució prepositiva [abreviatura a/] Amb destinació a la persona indicada (en un sobre, una nota, etc.).
  5. en atenció a locució prepositiva En consideració a. En atenció als seus serveis, va rebre una gratificació.