■ auca

Partició sil·làbica: au_ca
Etimologia: del ll. vg. auca ‘oca’, nom donat fins al s. XVIII a una variant antiquada del joc de l’oca 1a font: s. XVII
    femení
  1. Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etc.
  2. literatura Composició poètica popular en rodolins, generalment heptasil·làbics, que acompanya les estampes d’una auca. Les auques de Josep Carner.