■ aürtar

Partició sil·làbica: a_ür_tar
Etimologia: d’origen incert, probablement preromà i indoeuropeu, d’una base urto- ‘xoc’ molt desenvolupada en cèltic 1a font: s. XIII
    verb
  1. transitiu Anar a topar bruscament (contra algú o contra alguna cosa). Aürtar un fanal i tirar-lo per terra.
  2. intransitiu Anar a topar bruscament. El nostre auto aürtà en un pal.