■ benigne
| | benigna

Etimologia: del ll. benignus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    adjectiu
  1. Que té o que mostra una disposició a voler bé, a la benevolència. Un jutge benigne. Un examen massa benigne.
  2. D’acció suau, saludable. Temperatura benigna.
  3. Dit del mal, la malaltia, el tumor, etc., que no és maligne, que no és perillós.