■ cananeu
| | cananea

Partició sil·làbica: ca_na_neu
Etimologia: del ll. Chananaeus, -a, -um, i aquest, del gr. Khananãios, íd., der. de Chanaan, hebreu Kena’an.
  1. adjectiu i masculí i femení De Canaan (regió de l’Orient mediterrani) o del cananeu (llengua).
  2. masculí lingüística
    1. Grup de llengües semítiques occidentals que comprèn el cananeu antic, el moabita, el fenici i l’hebreu.
    2. cananeu antic Llengua parlada pels cananeus abans de la conquesta de Canaan pels hebreus.