■ cant1

Homòfon: can, kan
Etimologia: del ll. cantŭs, -ūs, íd., der. abstracte de canĕre ‘cantar’ (supí cantum) 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. música Acció i art de proferir sons musicals amb la veu ja sigui vocalitzant, taral·larejant o articulant paraules.
    2. Sèrie de sons musicals que hom emet quan canta.
    3. per analogia El cant dels ocells. El cant de la cigala, del grill.
    4. música Melodia principal en un fragment o una peça musical de diverses parts.
    5. música Composició vocal o instrumental d’una forma musical indeterminada.
    6. música Música de cant d’un caràcter determinat. Cant pla. Cant flamenc.
    7. cant del cigne figuradament Darrera obra d’un músic, d’un poeta, d’un orador.
    8. cant de sirena figuradament Paraules falses, aduladores.
    9. cant d’orgue música Polifonia.
  2. literatura
    1. Cadascuna de les parts en què és dividit un poema.
    2. Nom que hom aplica a composicions poètiques molt diverses.
    3. plural Versos, especialment èpics, heroics. Els cants d’Homer.



    3. Vegeu també:
    cant2