■ ciutat

Partició sil·làbica: ciu_tat
Etimologia: del ll. cīvĭtas, -ātis ‘conjunt dels habitants d’un estat o ciutat; ciutadania’, der. de civis ‘ciutadà’ 1a font: c. 1200, Hom.
    femení
    1. urbanisme Lloc d’assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions (nombre d’habitants, condicionaments històrics, morfologia i mena de vida dels habitants).
    2. ciutat de vacances urbanisme i turisme, viatges Població que allotja un gran nombre de residents temporals en període de vacances, a causa dels seus atractius naturals o pels seus equipaments turístics.
    3. ciutat dormitori urbanisme Ciutat en la qual predomina la funció residencial, mancada de llocs de treball i en què la població es desplaça a una altra ciutat per treballar.
    4. ciutat jardí urbanisme Teixit urbà de cases unifamiliars aïllades, envoltades de jardí dins la pròpia parcel·la.
    5. ciutat santa religió Ciutat venerada pels fidels d’una religió, com ara Jerusalem, pels jueus, els cristians i els musulmans; Roma, pels catòlics; la Meca, pels musulmans; etc.
    6. ciutat satèl·lit urbanisme Tipus de ciutat de segon ordre que, malgrat ésser supeditada a la gestió econòmica o financera d’una gran ciutat, constitueix per a la seva població un medi vital permanent.
    1. història i dret administratiu Títol que, en alguns països, hom atorga a certes poblacions.
    2. ciutat estat història Ciutat la independència del govern de la qual la fa assimilable a un petit estat.
    3. ciutat oberta dret internacional Qualificació donada en temps de guerra a aquelles ciutats que no constitueixen objectius militars o que es troben sense defenses especials.