■ coadjutor
| | coadjutora

Partició sil·làbica: co_ad_ju_tor
Etimologia: del ll. coadjūtor, -ōris ‘ajudant, auxiliar’ 1a font: s. XIV
  1. adjectiu i masculí i femení Persona que n’ajuda una altra en certes coses; assistent. Bisbe coadjutor.
  2. adjectiu i masculí especialment catolicisme En una parròquia, sacerdot que té el càrrec d’ajudar el rector en les funcions parroquials.
  3. adjectiu i masculí catolicisme En alguns ordes religiosos, llec.