■ comitatiu
| | comitativa

Partició sil·làbica: co_mi_ta_tiu
Etimologia: del b. ll. comitativus, -a, -um ‘que acompanya’, der. del verb comitare ‘acompanyar’
adjectiu i masculí lingüística Dit del cas que, tant en el sentit flexional com en el de pura funció sintàctica, indica companyia.