■ concertar

Etimologia: del ll. concertare ‘combatre, rivalitzar, discutir’; en sentit musical, probablement de l’it. concertare, íd. 1a font: c. 1390, Torcimany
    verb
  1. transitiu
    1. Arranjar amb algú (un pla, un projecte, l’execució d’una cosa), acordar, pactar. Concertar una entrevista. Concertar un cop d’estat. Concertar una treva, la pau, una aliança.
    2. especialment Convenir la compra, el preu, d’una mercaderia. Concertar una partida de blat. Concertar el preu d’un cavall.
    1. transitiu Posar d’acord.
    2. pronominal Posar-se (diverses persones) d’acord. Dos ministres, no podent-se concertar amb els altres, dimitiren.
  3. transitiu Arranjar entre elles les parts d’un conjunt; harmonitzar, conciliar. Cal concertar els criteris de tots els col·laboradors.
  4. transitiu música Fer procedir d’acord les diferents veus o els diferents instruments d’una composició musical. Concertar una sonata.
  5. intransitiu
    1. música Fer la seva part en una harmonia musical. Violins i flautes hi concerten.
    2. per extensió Totes les remors concertaven.