■ conjuntiu
| | conjuntiva

Partició sil·làbica: con_jun_tiu
Etimologia: del ll. conjunctivus, -a, -um, íd.
    adjectiu
  1. Que uneix, especialment parts orgàniques. Teixit conjuntiu.
  2. gramàtica
    1. Dit de la forma que serveix de nexe, de lligam, entre dues parts d’una mateixa oració o bé entre dues de distintes. Locució conjuntiva.
    2. proposició conjuntiva Proposició de relatiu.
  3. lògica
    1. Dit del sil·logisme, generalment hipotètic, la premissa major del qual conté la conclusió.
    2. addició conjuntiva Suma lògica els membres de la qual no s’exclouen.