■ consentir

Etimologia: del ll. consentīre, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. intransitiu
    1. Rendir-se a un sentiment, a una obligació, a una opinió; accedir. La mare consentí a llurs precs. Consentir a pagar.
    2. usat absolutament Qui calla consent.
  2. transitiu Permetre, tolerar. No sé com els seus pares li consenten aquestes coses.
  3. pronominal
    1. Perdre consistència, resistència, fendre’s lleugerament, a conseqüència d’un cop, d’una batzegada, etc. El càntir s’ha consentit.
    2. per analogia Vaig caure i se’m va consentir el braç.
    3. nàutica Cedir a l’esforç el cordam o algunes peces que componen la nau i la seva arboradura.