■ consueta1

Partició sil·làbica: con_su_e_ta
Etimologia: del ll. consuetus, -a, -um ‘acostumat’, en la forma neutra plural consueta ‘coses acostumades’ 1a font: 1370
    femení
  1. història Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església o d’una corporació parroquial.
  2. literatura Manuscrit que conté una peça dramàtica amb les normes per a l’adequada representació.



    3. Vegeu també:
    consueta2