■ correctiu
| | correctiva

Partició sil·làbica: cor_rec_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. correctus, -a, -um, participi de corrigĕre ‘corregir’ 1a font: 1696, DLac.
    1. adjectiu i masculí Que té la virtut de corregir. Una substància correctiva. Cal imposar-li un correctiu.
    2. adjectiu oficis manuals Dit del líquid, del paper, del llapis, etc., que s’utilitza per a tapar errors d’escriptura i que permet d’escriure-hi al damunt.
  2. adjectiu i masculí farmàcia, indústria farmacèutica Producte que hom afegeix a un medicament per tal de millorar-ne o dissimular-ne alguna de les característiques organolèptiques.