■ crida

Etimologia: de cridar 1a font: s. XIV, Jaume I
    femení
    1. Acció de cridar algú. Comparèixer a la primera crida.
    2. figuradament Crida de Déu a l’ànima.
  2. dret administratiu i història
    1. Publicació en veu alta, per part d’un nunci, un cridador o un altre oficial públic, sovint precedida de toc de trompeta, de comunicacions o noves d’interès general per als habitants d’una població o un territori.
    2. Document emanat d’una autoritat municipal o reial que conté el text destinat a ésser proclamat en veu alta.
    3. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, disposició legislativa publicada pels lloctinents i els virreis de la corona catalanoaragonesa.
    4. femení o masculí Persona que té per ofici o encàrrec de fer les crides en veu alta.
    5. crida i cerca dret penal Ordre donada per l’autoritat governativa per a perseguir i arrestar un delinqüent.
  3. folklore En el carnestoltes, text en vers o en prosa, també anomenat ban, en el qual els organitzadors anuncien la festa i hi conviden els veïns.
  4. arts gràfiques
    1. Senyal que hom posa en un escrit, un llibre, etc., per remetre el lector a una nota o a un advertiment posats al peu de la plana o en una altra banda.
    2. Senyal que un autor o corrector fa en un original o a les proves d’impremta per indicar-hi alguna correcció o fer-hi alguna addició.