■ de2

Etimologia: del ll. dē, íd., ‘des de’ 1a font: s. XII, Hom.
    [té la forma d’ davant vocal o h] preposició
  1. Expressa relacions circumstancials que denoten:
    1. L’allunyament, la separació. La ploma li escapà de les mans. L’han expulsat del partit.
    2. El punt de partida d’una acció, especialment d’un moviment o una transició, sovint en correlació amb les preposicions a o en. Li penjava del coll. De dalt estant em digué... He anat de Barcelona a Montserrat caminant. Anar de bar en bar. Passar de mort a vida.
    3. La procedència, l’origen. Aquest tren ve d’Alacant. Nasqué de pares esclaus.
    4. El punt de partida d’una distància, un mesurament o un càlcul, en correlació amb la preposició a. Som a dos quilòmetres del poble. Hi caben de dos a tres litres. Hi havia de vint a trenta persones. De tres a vuit en van cinc.
    5. El punt de partida d’un espai de temps, sovint en correlació amb les preposicions a o en. Obren de vuit a nou. Vindrem de dijous en quinze. D’ara endavant farà bondat. És cuit de dilluns.
    6. La durada, l’espai de temps. Hi anàrem de nit. De menut va viure a Cuba.
    7. La manera. Sempre obra de bona fe. El qualificaren de savi. De tort. De genollons. De bat a bat. De viu en viu.
    8. La causa, el motiu. Plorava de vergonya. De tanta por que té, no hi vol anar.
    9. El mitjà, l’instrument. Tothom picava de mans. Em vaig armar de paciència.
    10. La referència. Què pensen de mi? He sentit a dir d’ell coses molt grosses.
  2. Introdueix a vegades el subjecte agent de la veu passiva. Era conegut de tothom. És fet d’ell.
  3. Introdueix l’objecte sobre el qual recau l’acció expressada per certs verbs intransitius o usats intransitivament i per molts verbs pronominals o usats pronominalment. Dubta de tot. No acabem d’arribar-hi mai. Deixa de fer el ploricó. Sempre et burles d’ell. Em penedeixo d’haver-ho dit.
  4. Serveix de lligam entre un verb auxiliar i un infinitiu per a formar algunes perífrasis. Me n’haig d’anar. Acaben de dir-ho. Això no deixa de molestar-me.
    1. Introdueix l’infinitiu en funció de complement directe d’un gran nombre de verbs transitius, especialment d’acció voluntària. Què has decidit de fer? Prova de traduir-ho. He refusat d’acceptar el càrrec.
    2. Introdueix l’infinitiu en funció de subjecte d’un verb precedent. M’ha agradat molt de tornar-te a veure. No us escau de fer aquestes coses. No m’era permès d’anar-hi.
  6. Expressa relacions de complement del nom que denoten:
    1. La qualitat, la condició. Un cotxe de color gris. Vent de pluja. Un home de bon cor.
    2. La matèria, les parts o els elements de què una cosa és feta o constituïda. Llit de ferro. Salsa de tomàquet. Una casa de quatre pisos. Un vol d’orenetes.
    3. El contingut. Beure un got d’aigua. Un plat de sopa.
    4. L’assumpte, el tema. Un tractat de geografia. Una lliçó d’història.
    5. La procedència, l’origen. Vi d’Alella. Vent de xaloc. Els naturals d’Alemanya.
    6. El mitjà, l’instrument. Un cop d’espasa. Un molí de vent. Una màquina de vapor.
    7. La destinació, la finalitat. Un molí d’oli. Una màquina d’escriure.
    8. La possessió, la pertinença. Els llibres d’en Joan. El ribot del fuster. El cim del campanar. La dolçor de la mel. La catedral de València.
    9. L’autor. Les novel·les de Pedrolo.
    10. La situació. Ara s’està al seu pis de València. Dona’m la cadira d’allà darrere.
    11. L’espècie a què pertany una cosa. Un objecte de luxe. Un conte de fades.
    12. L’agent, l’objecte o la determinació circumstancial d’una acció. L’arribada del tren. El repartiment de premis. L’estudi de les matemàtiques. La transformació de plom en or.
    13. La forma. Un barret de copa. Una clau de ganxo. Arc de ferradura. Punt de creu. Cara de pa de ral.
  7. Expressa la relació d’aposició especificativa. La ciutat de Tarragona. El carrer de Provença. El mes d’abril. El nom de Gustau. El títol de marquès.
  8. Introdueix la designació d’una persona o, més rarament, d’una cosa darrere un substantiu, un adjectiu o una interjecció que s’hi refereixen amb diversos matisos afectius, sovint en frases exclamatives. Aquest dimoni de dona em matarà! Diable d’home! El boig d’en Joan ho diu. Pobre de tu! Llàstima de casa! Ai dels vençuts!
    1. Expressa relacions de complement de l’adjectiu qualificatiu. Una cambra plena de joguines. Està segur de si mateix. Un tret característic del nostre poble. Una canya llarga de dotze pams.
    2. Darrere certs adjectius qualificatius, serveix per a adjuntar-hi un substantiu que especifica la part del substantiu principal (expressat o sobreentès) a la qual ha d’ésser atribuïda la qualitat. És lletja de cara. Estret de pit. Curt de vista.
    1. Expressa relacions de caràcter partitiu. Una terça de carn. És l’únic de la família que té cotxe. Tres d’ells. Qualsevol dels teus amics. No té gens de paciència. Què hi ha de nou?
    2. Introdueix l’adjectiu que fa referència a un substantiu no expressat en l’oració, on és representat pel pronom en quan fa de complement directe o de subjecte i no hi ha el·lipsi del verb, o determinat per mots que expressen quantitat, selecció, etc. El vi blanc s’ha acabat, però encara en resta de negre. Si aquestes camises no t’agraden, compra-te’n d’altres. Té dues corbates blaves i moltes de vermelles.
    3. Introdueix el segon terme de les construccions de superlatiu relatiu i, en determinats casos, de les de comparatiu de superioritat o d’inferioritat. El més valent de la colla. El pitjor de tots. Menys de tretze.
    4. Introdueix l’adjectiu o l’adverbi modificat per un com emprat com a adverbi de grau. No podeu pas imaginar-vos com és de bell.
    5. Denota substitució. Si jo fos d’ella me n’aniria.
  11. Serveix per a fer ressaltar un terme nominal posant-lo fora de la frase, on sovint és representat per en, o també per altres pronoms, especialment demostratius. D’homes, n’hi ha de bons i de dolents. En vols, de pomes? No en sé, de cantar. Aquesta és ben gran, de casa. No tinguis por: de perdre’s no es perdrà.
  12. Serveix per a formar un gran nombre de locucions prepositives (a causa de, a partir de, al llarg de, per tal de, per darrere de, en contra de, tret de, fora de, després de, etc.).



    13. Vegeu també:
    de1