■ debitori
| | debitòria

Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. debĭtus, -a, -um, participi del ll. debēre ‘deure’ 1a font: 1344, Ord. P. III
  1. adjectiu i masculí dret civil Dit del document on consta l’existència d’un deute. Carta debitòria. Albarà debitori.
  2. masculí història del dret
    1. Al Principat de Catalunya, contracte de préstec de diners pel qual el prestatari prometia de retornar-lo en un termini determinat, hipotecant com a garantia alguna cosa especial o tots els seus béns en general, sense que hi intervingués jurament.
    2. Al País Valencià, compravenda, anomenada també venda fiada, en la qual el comprador no pagava el preu a l’hora de rebre la cosa, però abonava, en canvi, una quantitat determinada fins que s’efectués el pagament, com a compensació dels fruits que durant el temps pactat produïa la cosa.