■ deixeble
| | deixebla

Partició sil·làbica: dei_xe_ble
Etimologia: del ll. dĭscĭpŭlus, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    1. masculí i femení Persona que rep l’ensenyament d’un mestre. Aristòtil fou deixeble de Plató.
    2. masculí Bíblia Cadascun dels membres del grup dels dotze apòstols.
    3. masculí Bíblia Cadascun dels seguidors de Jesús, enviats per ell a predicar, que constitueixen el grup dels setanta (o setanta-dos) deixebles.
  2. masculí i femení Persona que segueix la doctrina d’algú. En això els romans són deixebles dels grecs.