■ deseixir

Partició sil·làbica: des_ei_xir
Etimologia: de eixir 1a font: 1272, CTort.
    verb
  1. transitiu antigament Desposseir.
  2. pronominal antigament
    1. Rompre algú les bones relacions amb algú altre.
    2. història del dret Portar a terme un deseiximent.
  3. pronominal Desprendre’s algú d’alguna cosa. Mai no em deseixiré d’aquest anell.
  4. pronominal
    1. Salvar-se algú dels compromisos, de les dificultats, dels entrebancs, etc., que el destrenyen. Quin embolic: no sabia pas com deseixir-se’n!
    2. Sortir airós d’una empresa dificultosa. Es va deseixir molt bé d’aquella comesa tan delicada.