■ deu2

Partició sil·làbica: deu
Etimologia: probablement d’un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis ‘borboll’, d’una base dheu-/dheuk- ‘fer remolins’, relacionada potser amb la del ll. dux, dŭcis ‘conductor’ 1a font: c. 1330
    femení
  1. geologia Aflorament d’aigua a la superfície terrestre originada en produir-se la intersecció d’una capa aqüífera amb aquesta superfície.
  2. tenir set deus de (una cosa) Tenir-ne abundància.



    3. Vegeu també:
    deu1