■ dialèctic | dialèctica

Partició sil·làbica: di_a_lèc_tic
Etimologia: del gr. dialektikós ‘relatiu a la discussió’ 1a font: 1839, DLab.
  1. adjectiu
    1. Relatiu o pertanyent a la dialèctica. Procediments dialèctics.
    2. per extensió Dit del pensament, el diàleg o el comportament en general que intenten d’establir i de mantenir alhora aspectes oposats entre ells i complementaris.
  2. masculí i femení
    1. Persona que professa la dialèctica, expert en la dialèctica.
    2. per extensió Persona hàbil en el diàleg, que té una manera de pensar no simplista, d’acord amb la complexitat de la realitat.
  3. femení
    1. filosofia Procés mental de comprensió de la realitat mitjançant la contraposició i la síntesi dels contraris, d’acord amb la mateixa condició de la realitat, sempre complexa i constituïda per elements antitètics.
    2. lògica Branca de la lògica que ensenya les regles del raonament.
    3. per extensió Art de discutir.