■ dissentir

Etimologia: del ll. dissentīre, íd. 1a font: 1803, DEst.
    verb intransitiu
  1. Diferir d’altri en allò que hom pensa, sent o vol. En les qüestions fonamentals, sempre dissenteixes de mi. Estem d’acord en moltes coses, però en matèria de religió dissentim.
  2. No estar d’acord amb una opinió, una decisió, etc. Dissentia de l’opinió general. No hi consentim pas, ans hi dissentim.