■ ejectiu
| | ejectiva

Partició sil·làbica: e_jec_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. ejectus, -a, -um, participi de ejicĕre ‘llançar fora’
    adjectiu
  1. Relatiu o pertanyent a l’ejecció.
  2. fonètica, fonologia Dit del fonema consonàntic, anomenat també recursiu i glotalitzat, l’articulació del qual depèn d’una massa d’aire acumulada, durant l’oclusió, damunt les cordes vocals.