■ empriu

Partició sil·làbica: em_priu
Etimologia: deriv. de emprar, amb el sufix -iu aplicat a un radical verbal per formar substantius, com en reguiu, balafiu, desafiu, etc 1a font: s. XIII
    masculí
  1. antigament
    1. Emprament.
    2. Ús, aprofitament d’una cosa material, de béns immobles o d’accessoris d’altri.
  2. història del dret Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscs i aigües, per part dels veïns d’un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d’una peça de conreu.
  3. Terra o altre bé objecte del dret d’empriu.
  4. En algunes comarques (conca de la Tordera, el Montseny), servitud.