■ encobeir

Partició sil·làbica: en_co_be_ir
Etimologia: variant de l’oc. ant. encobir i cobeïda i fr. ant. encovir, derivats de l’oc. ant. cobe ‘desitjós’, ll. cŭpĭdus, -a, -um, íd. (cat. ant. cóbeu)
    verb transitiu dialectal
    1. Protegir, acollir amb amor.
    2. figuradament L’arc de Sant Martí s’estenia encobeint la terra.
  2. no poder encobeir No poder sofrir, suportar, algú o alguna cosa.