■ envellir

Homòfon: embellir
Etimologia: de vell2 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu Fer tornar vell. Les penes l’han envellit ràpidament. Els anys, que tot ho envelleixen.
  2. especialment
    1. intransitiu Tornar-se vell. En Joan no envelleix: els anys no passen per a ell.
    2. intransitiu figuradament El llenguatge dels poetes de la Renaixença ha envellit molt.
    3. pronominal En una setmana s’ha envellit més que no en els deu darrers anys.
  3. intransitiu Durar, arribar a vell. Sopa poc i envelliràs.