■ ergatiu
| | ergativa

Partició sil·làbica: er_ga_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del gr. ergázomai ‘operar, treballar’, der. de érgon ‘obra’, i el model dels noms dels altres casos, nominatiu, acusatiu, etc
    lingüística
  1. adjectiu i masculí Dit del cas que, en certes llengües, com les caucàsiques i el basc, indica l’agent d’una acció transitiva.
  2. construcció ergativa Construcció que fa un ús crucial del cas ergatiu.
  3. verb ergatiu
    1. Verb que es construeix amb un subjecte gramatical que és el seu objecte lògic, com, per exemple, en l’oració La llet bull.
    2. Verb que es construeix amb el subjecte gramatical en posició postverbal, que no és el resultat de cap inversió estilística, com, per exemple, en l’oració Han arribat tres paquets.