■ esbalair

Partició sil·làbica: es_ba_la_ir
Etimologia: del germ. probablement fràncic *izblaudjan, corresponent al gòt. blauthjan ‘anul·lar, abolir’, llatinitzat en *esblaudire, cat. ant. esbalausir 1a font: s. XIII, Desclot
    verb
  1. transitiu Deixar atònit, estupefacte, meravellar.
  2. pronominal Restar atònit, estupefacte, meravellar-se. Va fer un crit que tots els qui el sentiren van esbalair-se.