■ exclamatiu
| | exclamativa

Partició sil·làbica: ex_cla_ma_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. exclamatus, -a, -um, participi de exclamare ‘exclamar’
    adjectiu
  1. Que denota exclamació.
  2. Que conté exclamació.
  3. oració exclamativa gramàtica Oració que manifesta l’estat d’ànim del parlant, la seva expressivitat o les seves emocions, sovint mitjançant la intensitat fònica.