■ expeditiu
| | expeditiva

Partició sil·làbica: ex_pe_di_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. expedītus, -a, -um, participi de expedīre ‘destravar’ 1a font: 1696, DLac.
    adjectiu
  1. Que serveix per a despatxar, enllestir, promptament un afer, un negoci.
  2. Que fa el que cal fer amb eficiència i rapidesa.