■ fama

Etimologia: del ll. fama ‘rumor; opinió; fama’ 1a font: s. XIV, Llull
    femení
    1. Veu pública de lloança o blasme.
    2. Reputació favorable o desfavorable. Tenir bona fama, mala fama.
    1. usat absolutament Renom, notorietat deguda a l’excel·lència d’una persona en el seu art, la seva professió, etc., a l’excel·lència d’un remei, d’una cosa qualsevol. Té fama de valent.
    2. agafa (o cria) fama i posa’t a jeure Refrany amb què se sol criticar la inactivitat de moltes persones importants perquè, un cop aconseguida la fama, ja solen quedar-se tranquil·les.
    3. de fama Famós. És un metge de fama.