■ fi3
| | fina

Etimologia: del ll. fīnis ‘terme’ canviat en adj. de dues terminacions i significant ‘perfecte, acabat, subtil’, o més probablement del ll. fidus ‘fidel’, que en oc. ant. donà fonèticament fi 1a font: 1094
    adjectiu
  1. antigament
    1. Extrem o extremat, que arriba fins al límit.
    2. fina amor Amor extrema.
    3. per fina força Per força extrema, irresistible.
    1. Extremament dividit en partícules. Una pols fina. Pluja fina. Una lliura de cafè molt, ben fi.
    2. Extremament prim, que té molt poc gruix. Un llapis de punta fina. Cabells fins. Una capa fina de vernís.
    3. Prim, esvelt, agraciat. Quina noieta més fina! Formes fines. Faccions fines.
    4. Molt llis o suau. Pell fina. Veu fina. Olor fina.
    1. D’una puresa extrema. Or fi. Argent fi.
    2. D’excel·lent qualitat; triadíssim. Perles fines.
    3. Elaborat amb una cura extrema. Vi fi. Cristalleria fina.
    4. Conforme al bon gust; distingit, elegant. Els Vienesos feien revistes molt fines. Maneres fines.
    1. Just, exacte, d’una gran precisió. Un càlcul fi. Balança fina. Rellotge fi.
    2. per extensió Ésser fi d’orella.
    3. per extensió Amb fina ironia. Un humor fi.
    4. Perspicaç, sagaç, hàbil. És molt fi: ho endevinà de seguida. Un jugador fi.
    5. [usat adverbialment] Treballa molt fi.
    6. anar fi locució verbal Funcionar bé una cosa.
    7. estar (o anar) fi locució verbal Estar, trobar-se, bé.
  5. Que excel·leix pel seu aspecte, les seves maneres, els seus gusts, etc. Gent fina. Es pensen que parlar castellà fa fi.



    6. Vegeu també:
    fi1
    fi2