■ i2

Homòfon: hi
Etimologia: del ll. ĕt ‘i; també’, en cat. ant. e 1a font: c. 1200, Hom.
    conjunció
    1. Conjunció copulativa que fonamentalment expressa una relació de mera addició entre els elements coordinats; quan aquests són més de dos, només precedeix el darrer, llevat que hom vulgui donar èmfasi a l’acumulació. Sis i sis fan dotze. Treballa nit i dia. Ho ha fet bé i de pressa. Ací i allà. Plou i fa sol.
    2. Pot implicar un matís consecutiu, adversatiu o concessiu. Ha begut massa, i s’ha ben embriagat. Em pensava que era sincer, i no ho és gens. Volia els diners, i sap a la perfecció com em calen.
    3. Implica, a vegades, especialment quan la precedeix i segueix la mateixa paraula, una idea de repetició indefinida, d’intensitat o de diferenciació. Fa dies i dies que no plou. Treballa i treballa, però sense cap fruit.
  2. Apareix, per un fenomen d’el·lipsi, com a enllaç entre elements de diferent grau gramatical. És una mentida, i de les més grosses.
  3. És usada en principi de clàusula per a introduir una interrogació o exclamació respecte a alguna cosa que té a veure amb allò que hom acaba de dir o pensar, afegir un comentari a una exclamació, expressar estranyesa davant una pregunta, fer un aclariment a manera de parèntesi, etc. I com te n’has assabentat? I tu, què faràs?


    4. Vegeu també:
    i1