■ intransitiu
| | intransitiva

Partició sil·làbica: in_tran_si_tiu
Etimologia: del ll. intransitivus, -a, -um, íd.
    adjectiu gramàtica
  1. Dit d’un verb que habitualment no admet complement directe.
  2. Dit d’una oració en què el predicat és un verb intransitiu o usat com a intransitiu.