■ jeia

Partició sil·làbica: je_ia
Etimologia: del cat. ant. jaïlla, íd., d’un pl. neutre ll. vg. *jacīlia, der. del ll. jacēre ‘jeure’
    femení
  1. Manera de jeure, d’estar al llit o al jaç. Tenir bona jeia. Tenir mala jeia.
  2. figuradament
    1. Manera com una persona sol tractar les altres. Té molt mala jeia.
    2. ésser de bona jeia Dit de la persona tractable, que es porta bé amb els altres.
    3. ésser de mala jeia Dit de la persona de mal geni.