■ llaurador
| | llauradora

Partició sil·làbica: llau_ra_dor
Etimologia: de llaurar 1a font: s. XIV, Llull
    agricultura
  1. adjectiu
    1. Dit de l’animal amb bones condicions per a llaurar.
    2. Dit de la màquina que serveix per a llaurar.
  2. masculí i femení
    1. Persona que es dedica a llaurar.
    2. Pagès.
  3. femení oficis manuals Pala acanalada, generalment amb un mànec curt, per a agafar gra, sucre, etc., en petites quantitats.