■ lloctinent
| | lloctinenta

Etimologia: de lloc i tinent1 1a font: s. XIV, Llull
    masculí i femení
  1. Persona que és segon prop d’un cap, d’un superior, i que pot ocupar el seu lloc, exercir la seva autoritat, en cas d’absència d’aquest.
  2. lloctinent reial (o general) història A l’edat mitjana, persona que substituïa el rei en casos d’absència o el representava en un dels estats patrimonials.