■ maniqueu | maniquea

Partició sil·làbica: ma_ni_queu
Etimologia: del nom de Mani o Manes (216 ?-276), predicador persa d’origen cristià, a través de la forma grega, Manikhaîos 1a font: 1460, Roig
    1. adjectiu Relatiu o pertanyent al maniqueisme o als seus adeptes.
    2. masculí i femení història de les religions Seguidor de la doctrina i de la secta fundada per Mani a Pèrsia al segle III.
  2. adjectiu i masculí i femení Dit de la persona o del pensament que aprecia les coses segons els principis absoluts del bé i del mal, sense matisos i sense un estat intermedi. Tenia una visió maniquea de la història.