■ marro1

Etimologia: d’origen incert, probablement del fr. marc, íd., ‘residu de fruita triturada’, der. de marcher ‘trepitjar’, adaptat al cat. marro2 ‘marrada; embull’, postverbal de marrar 1a font: c. 1900, Vayreda
masculí Solatge de certes substàncies, com ara el cafè molt, després que hom les ha fetes bullir per obtenir-ne una infusió.


Vegeu també:
marro2