■ nuncupatiu
| | nuncupativa

Partició sil·làbica: nun_cu_pa_tiu
Etimologia: del ll. td. nuncupativus, -a, -um ‘designat comunament, pretès’ 1a font: 1888, DLab.
    adjectiu
  1. Que no existeix sinó de nom.
  2. dret Dit de l’acte jurídic efectuat oralment i públicament, bé que després es redueixi a escriptura.