■ o2

Homòfon: oh
Etimologia: del ll. aut, íd. 1a font: orígens de la llengua
    conjunció
    1. [sovint seguida de l’adverbi bé, que la reforça] Expressa una alternativa. O tu o jo. Un o altre ho farà. O plourà o bé farà vent. Tu o bé ell. O bé plourà o bé farà vent.
    2. [sovint reforçada amb sia, que li dona un sentit explicatiu] Denota equivalència. El burgmestre o batlle de Zúric. El burgmestre, o sia, el batlle de Zúric, era solter.
  2. lògica Conjunció que constitueix la proposició connectiva de disjunció.


    3. Vegeu també:
    o1
    o3