■ obedient

Partició sil·làbica: o_be_di_ent
Etimologia: del ll. oboediens, -ntis, participi pres. de oboedīre ‘obeir’ 1a font: s. XIV, Llull
    adjectiu
  1. Que obeeix.
  2. Que té el costum d’obeir. És un minyó molt obedient.