■ obeir

Partició sil·làbica: o_be_ir
Etimologia: del ll. oboedīre, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu
    1. Executar allò que algú mana. Els infants han d’obeir els pares.
    2. Complir una cosa manada. Obeir la llei. Obeir la raó.
    3. per extensió El cavall obeeix el fre.
  2. transitiu Cedir, una cosa, a l’impuls, a l’acció, de quelcom. La nau no obeïa el timó.
  3. intransitiu
    1. Obrar, quelcom, normalment dins el curs habitual de les coses. El ventrell no obeeix.
    2. Esdevenir-se, una cosa, en virtut de tal o tal causa. Això obeeix a lleis molt complicades. El curs del riu obeeix a una orografia molt complexa.