■ oblació

Partició sil·làbica: o_bla_ci_ó
Etimologia: del ll. oblatio, -ōnis, íd., der. de oblatus, participi irregular de offerre 1a font: s. XII, Hom.
    femení litúrgia
  1. Acció d’oferir quelcom a Déu, especialment el pa i el vi de l’eucaristia.
  2. per extensió Ofrenes espontànies dels fidels durant la missa o en ocasió d’altres sagraments, com a acte de culte i de devoció.
  3. Acte o ritu per mitjà del qual una persona és consagrada a Déu com a oblat.