■ ocupació

Partició sil·làbica: o_cu_pa_ci_ó
Etimologia: del ll. occupatio, -ōnis, íd. 1a font: s. XIV, Eiximenis
    femení
    1. Acció d’ocupar o ocupar-se;
    2. l’efecte. L’ocupació de l’illa pels anglesos fou rapidíssima. Donar ocupació a algú. Cinquanta anys d’ocupació. Va trobar ocupació.
    1. Allò en què hom està ocupat.
    2. especialment Treball, estudi, etc., en què hom esmerça el temps amb retribució o guany. La seva ocupació li permetia de viure folgadament.
  3. economia
    1. Utilització de mà d’obra per a la producció.
    2. Utilització efectiva, en un moment donat, dels recursos productius (mà d’obra, béns de capital i recursos naturals).
    1. dret administratiu Presa de possessió per part dels poders públics d’una propietat privada per a l’estudi o l’execució de treballs públics.
    2. dret civil Forma originària d’adquirir la propietat consistent a apoderar-se de béns materials externs que no pertanyen a ningú, amb la intenció d’apropiar-se’ls.
    3. dret internacional Exercici temporal de la sobirania sobre un territori o un estat estranger.
    4. dret militar Delicte que comet qui de forma indeguda s’apodera de documents militars o no els restitueix als centres a què correspongui.
    5. sociologia Moviment social centrat en la recuperació de locals buits, amb l’objectiu de convertir-los en habitatges o bé en centres socials autogestionats, i que reivindica, per tant, l’ús social de la propietat.